divendres, 16 d’octubre del 2009

Paràbola de la piscina


A la piscina del gimnàs hi ha cinc carrers, delimitats per aquelles fileres de trossets de suro de coloraines. El del mig és el "carrer ràpid" segons consta en un rètol enganxat a la paret i que mira ben enfront al carrer del mig.

En aquest carrer ràpid hi neden al mateix temps diversos nedadors. Alguns d'aquests nedadors, expressament no volen deixar passar els nedadors més ràpids que ells, i els sotmeten al seu ritme, encara que sigui molt més lent. Cada 30 segons, coincidint amb l’acabament de la piscina i abans d’enfilar el retorn, és possible deixar passar algú, o no fer-ho. El nedador ràpid no pot avançar pel mateix carrer perquè respecta els altres nedadors que neden retornant en sentit contrari. Evita perjudicar als altres. Us recordo que estem al carrer més ràpid de la piscina, i que n'hi ha quatre més: dos que s’anomenen “carrer mig”, i els dos dels extrems que s’anomenen “carrers lents”. L’ocupació dels carrers és d’adscripció lliure i acaba sent força similar. Hi ha un monitor que, fins ara, no intervé per demanar als nedadors lents que deixin passar els més ràpids, o bé canviïn de carrer. Els nedadors ràpids sovint han de forçar el ritme per fer avançaments perillosos, o bé es veuen obligats a canviar d’estil, perquè avançar d’esquenes és un pèl complicat sense ulls al clatell.

Quin sentit té que els nedadors lents en un carril ràpid entorpeixin voluntàriament? Es deuen sentir poderosos en fer el que fan? Per què no volen de deixar-los passar i fixar-se com ho fan els més ràpids per tal de millorar? Per què obliguen als altres a anar més lents o a canviar d’estil?
Aquesta història és ben real, i us asseguro que no és gens esporàdica sinó més habitual del que es pot imaginar. Habitualment sóc dels més ràpids del carril ràpid. Un cop, un interpel·lat em va dir literalment que “si vols nedar ràpid ves-te’n al Club Natació Catalunya!!” . Tot això, que fa temps que dura, m'ha fet pensar en la seva translació a la política/societat del país:
- carrer ràpid (la nostra nació dins el primer món globalitzat),
- nedador lent (classe política actual- establishment),
- nedador ràpid (català amb desig de millorar i progressar)
- monitor (conjunt de la societat catalana).

El que caldria és que a Catalunya es donessin les condicions per impedir que ningú es vegi obligat a emigrar a altres piscines-països per poder evolucionar. Esperem que els monitors imposin aviat les regles de la lògica i el mèrit a la piscina-nació, per tal que no esdevingui un carril lent per als nostres fills. Els pares ja ho procurem.


7 comentaris:

Noctas ha dit...

Mira que si nadés, només de pensar que tinc un nadador al darrera més rapid que jo, ja el deixaria passar de forma immediata. Deu ser un tema de titola crcak. Ves a saber perquè recony són tan orgullosos i no deixen passar als més ràpids. Per cert aquest post m'incita a fer natació d'una punyetera vegada! saludus crack

Jaume ha dit...

Doncs més que de titola, sembla mentida, és un tema d'ovaris. Els motius profunds se m'escapen, no ho puc entendre. Salut crac

Jaume Aguadé ha dit...

Hola, Jaume!

Això és el que tenen de bo els blogs: Tu m'has deixat un comentari a vinsdecatalunya.blogspot.com i gràcies a això jo he conegut el teu blog, que m'ha interessat molt i visitaré sovint. Et felicito!

Salut!

Jaume

jaumeaguade.cat

Anònim ha dit...

Ostres Joan!! Tens tota la raó del món. A la piscina on vaig jo encara és pitjor. Ni tan sols hi ha cartellets, tothom es posa on li dóna la gana en funció de l'ocupació.
Jo no sóc igual de ràpida que els homes ràpids, però sí que vaig més depressa que la immensa majoria. Tot i amb això, cada cop que arribo a final del carril, miro que no vingui ningú més ràpid per deixar-lo passar.
I quan aquest "més ràpid" sóc jo, em costa Déu i ajuda trobar algú prou educat que em deixi passar.
Perquè és, ni més ni menys, una qüestió purament i simple d'educació, de mala educació. Com ho és també no demanar disculpes quan dones un cop fort a algú, cosa força habitual, feta sense voler i culpa de tots dos implicats, evidentment, però no costa res disculpar-se!!
En fi, m'ha consolat aquest post teu, veig que no sóc sola!! I molt bona la translació.
PD: el fet que sigui més qüestió d'ovaris crec que respon al fet que hi ha realment poques dones nedadores "de debò".

Anònim ha dit...

Ups! perdó, volia dir Jaume...En Joan és un company de piscina, precisament!! (un dels bons ;)

Bonnie & Clyde ha dit...

Ostres amb la paràbola! no m'ho havia plantejat així. La meva visió dels fets a: http://unadelladres.blogspot.com/
Que siguem paranoics no vol dir que no ens estiguin perseguint.

Evocacions ha dit...

Si, quan surtsdel'habitualja passen aquestes coses.Ami, no em deixen a anara les pistesd'atletisme, que estan buides.
Salut