Massa tastaolletes

Fins fa poc, ser un tastaolletes ho trobava un avantatge, gairebé una virtut lligada a l'adaptabilitat, a la flexibilitat per mirar el món. D'un temps ençà, en el meu cas, ho percebo com una molèstia que m'incita a la dispersió.

Envejo els creadors, col·leccionistes o alguns científics, concentrats en les seves obres, segells, monedes, llibres o col·leccions de papallones. Poden canviar les coses al seu voltant, però a ells res no els afecta.

Tastar de tot, massa, t'impedeix de fer, crear. I s'ha de passar per la vida, aprofitant el talent que tinguis, per fer alguna cosa, no només per tastar-ne moltes. Envejo la gent creativa, però també la "pràctica" que deixa coses tangibles. Tot això no hauria d'estar renyit amb admirar els qui exposen idees que et fan rumiar.

Va de líders

Els líders, ¿neixen o es fan?

I els líders d'una nació, ¿quan és que decideixen de liderar-la?

¿Com és que decideix un advocat, un esportista, un periodista, un historiador o un empresari,... que el millor que pot fer per la seva nació no és ser només un advocat respectat, un esportista triomfador, un historiador influent, un periodista bon comunicador, o el més triomfador empresari, sinó que decideix de traspassar la línia?

Fa anys vaig sentir-li dir a la Imma Mayol la frase "...perquè nosaltres, com a professionals de la política que som ..." . Sense cap rubor. Gairebé vomito. I d'aquí ens ve el mal.

Amb tot, ¿estem preparats per acceptar, que persones públiques que no són "professionals de la política", es llencin a liderar projectes polítics? Tant de bo. Els necessitem.

Gràcies al futbol

Dimecres passat. Gairebé és mitjanit. Acabo de mirar el partit del Barça per la tele. Tinc l'adrenalina sobreeixint. Em fico al llit, la M. i la J. dormen. Agafo el sudoku de la Nekane Igande del dia. El difícil, sempre.

Fa temps que no puc llegir gaire al llit. Un sudoku a l'hora de rendir-me m'ajuda a concentrar l'atenció, i que la ment no divagui innecessàriament, just el que necessito per endormiscar-me.

Normalment, a aquesta hora, no l'acabo (o no l'acabem, si el fem a quatre neurones) gairebé mai. Avui me l'he cruspit en un quart d'hora. Gràcies al futbol.

Camina, ruc !

La darrera collonada de l'Ajuntament del cap i casal:

A les voreres de la ciutat hi ha uns plafons amb vidres a banda i banda, de 2 metres d'alt per 1 d'amplada. Serveixen per posar-hi publicitat, ja sigui de companyies privades, o bé propaganda de la institució que entre tots paguem.

A l'Avinguda Diagonal se'ns informa que "Barcelona amb la conducció ecosostenible. Si vas a prop, ves-hi a peu." No és literal, sóc fatal recordant cites exactes, però el sentit és ben bé el que transcric. Llàstima de foto (Carlos, no hi ha manera...)

Definitivament, es pensen que som idiotes. Crec que ja s'ho trobaran aviat.



PS. Eufòric: acabo d'aconseguir d'editar correctament la lletra del post de la paràbola, que se'm resistia. Era d'allò més fàcil però calia seguir una lògica que, ara ho veig, em costava copsar-la.
Et fan suprimir un format per tal de poder modificar-lo, no es pot modificar directament.
Veig metàfores arreu. Per canviar les coses ja no n'hi ha prou amb retocs, primer s'ha de fer foc nou amb tot i aleshores començar de zero.