Fins fa poc, ser un tastaolletes ho trobava un avantatge, gairebé una virtut lligada a l'adaptabilitat, a la flexibilitat per mirar el món. D'un temps ençà, en el meu cas, ho percebo com una molèstia que m'incita a la dispersió.
Envejo els creadors, col·leccionistes o alguns científics, concentrats en les seves obres, segells, monedes, llibres o col·leccions de papallones. Poden canviar les coses al seu voltant, però a ells res no els afecta.
Tastar de tot, massa, t'impedeix de fer, crear. I s'ha de passar per la vida, aprofitant el talent que tinguis, per fer alguna cosa, no només per tastar-ne moltes. Envejo la gent creativa, però també la "pràctica" que deixa coses tangibles. Tot això no hauria d'estar renyit amb admirar els qui exposen idees que et fan rumiar.
5 comentaris:
El que exposes no és pas contradictori, sinó perfectament complementari. Es pot posar moolt d'èmfasi en una sola cosa, sí, però tb és interessant tocar una mica de tot. Això ja a prferències de cadascú.
Gran dilema aquest. Però penso també -tot i ser plausible en part el què dius- que si a un li agrada ballar i si dedica, perquè no pot cantar o tocar un instrument?
La resposta és que treballem vuit hores com idiotes -menys els mestres :)-i no hi ha temps de res.
L'altre dia vaig veure un petit reportatge on els nens de parvulari de no sé quina escola de Catalunya no tenien joguines, sinó troncs, caixes,... i altres materials que segons deien els mestres, permetien desenvolupar la seva imaginació. Pot ser que sigui cert.
Adéu!
Aquest raonament té el seu principi econòmic. Per convertir-se en una economia eficient al lliure mercat és necessària l'especialització. Talment passa amb les persones, els tastaolletes estan passats de moda.
Post impecable i amb un munt de preguntes...Abrazus crack!
Publica un comentari a l'entrada