divendres, 16 d’octubre del 2009

Paràbola de la piscina


A la piscina del gimnàs hi ha cinc carrers, delimitats per aquelles fileres de trossets de suro de coloraines. El del mig és el "carrer ràpid" segons consta en un rètol enganxat a la paret i que mira ben enfront al carrer del mig.

En aquest carrer ràpid hi neden al mateix temps diversos nedadors. Alguns d'aquests nedadors, expressament no volen deixar passar els nedadors més ràpids que ells, i els sotmeten al seu ritme, encara que sigui molt més lent. Cada 30 segons, coincidint amb l’acabament de la piscina i abans d’enfilar el retorn, és possible deixar passar algú, o no fer-ho. El nedador ràpid no pot avançar pel mateix carrer perquè respecta els altres nedadors que neden retornant en sentit contrari. Evita perjudicar als altres. Us recordo que estem al carrer més ràpid de la piscina, i que n'hi ha quatre més: dos que s’anomenen “carrer mig”, i els dos dels extrems que s’anomenen “carrers lents”. L’ocupació dels carrers és d’adscripció lliure i acaba sent força similar. Hi ha un monitor que, fins ara, no intervé per demanar als nedadors lents que deixin passar els més ràpids, o bé canviïn de carrer. Els nedadors ràpids sovint han de forçar el ritme per fer avançaments perillosos, o bé es veuen obligats a canviar d’estil, perquè avançar d’esquenes és un pèl complicat sense ulls al clatell.

Quin sentit té que els nedadors lents en un carril ràpid entorpeixin voluntàriament? Es deuen sentir poderosos en fer el que fan? Per què no volen de deixar-los passar i fixar-se com ho fan els més ràpids per tal de millorar? Per què obliguen als altres a anar més lents o a canviar d’estil?
Aquesta història és ben real, i us asseguro que no és gens esporàdica sinó més habitual del que es pot imaginar. Habitualment sóc dels més ràpids del carril ràpid. Un cop, un interpel·lat em va dir literalment que “si vols nedar ràpid ves-te’n al Club Natació Catalunya!!” . Tot això, que fa temps que dura, m'ha fet pensar en la seva translació a la política/societat del país:
- carrer ràpid (la nostra nació dins el primer món globalitzat),
- nedador lent (classe política actual- establishment),
- nedador ràpid (català amb desig de millorar i progressar)
- monitor (conjunt de la societat catalana).

El que caldria és que a Catalunya es donessin les condicions per impedir que ningú es vegi obligat a emigrar a altres piscines-països per poder evolucionar. Esperem que els monitors imposin aviat les regles de la lògica i el mèrit a la piscina-nació, per tal que no esdevingui un carril lent per als nostres fills. Els pares ja ho procurem.


dimecres, 14 d’octubre del 2009

Ara bé, que vol dir moro...


Diumenge a la tarda, vigília del Pilar. Marxem a Vic a passejar una estona i a menjar molt rebé a un restaurant que ha canviat de lloc. Ara és prop de la plaça en una casa espectacular restaurada. Deu ser un dels restaurants amb el nom més curt del món. Després de dinar, anem a donar un volt i com que cal donar-li el pit a la J. entrem a un interior d'illa (que diríem a Barcelona) on hi ha un gran parc. Estem una estoneta asseguts en un banc fent el fet. Al cap d'un moment uns nanos magrebís (moros, haguéssim dit a Barcelona, fa poc temps) que estaven amb llurs famílies en un extrem del parc, s'endinsen cap al mig amb una pilota de cuir. Són 5, entre 4 i 12 anys, tots magrebins. Durant un quart d'hora juguen un partidet, s'insulten, s'animen, xisclen,... tot exclussivament en català de Vic. Somriem. Quan sortim del parc, passem pel costat dels grans de les famílies dels nanos. Xerren exclusivament en àrab o amàzig, no ho sé diferenciar. Si fos espanyol m'hagués quedat preocupat.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Notes preparatòries:


1.- No m'agrada: la imatge d'una noia, descalça, asseguda al seient de l'acompanyant del cotxe, posant les plantes dels peus cap al vidre del parabrises.





2.- No ho entenc: els simbolets que trobem als interiors dels ascensors d'obrir / tancar portes. No es diferencien prou, com per fer-ne servir el botonet amb rapidesa, en els pocs segons que triguen a tancar-se les portes.






3.- No m'ho explico: per què tanta gent a Pisa i Florència, la setmana passada, portava el braç enguixat.