diumenge, 20 de desembre del 2009

Discuteixen sobre el mateix


Em comença a fer l'efecte que el motiu de l'etern ajornament de la decisió final sobre l'estatutet, és que entre la Facció A i la Facció B del seu Tribunal Constitucional, estan discutint quina és la millor manera de fotre'ns, i és clar, tothom vol tenir la raó:

Traduït:

A: "És millor que no els tombem del tot l'estatut, que dissimulem, i així si seguim amb l'espoliació fiscal (el finançament ja no cal tombar-lo perquè se'ns han avançat amb la LOFCA), la immigració que els hem fet arribar a sac en poc temps, la invasió de mass media castellans amb la TDT, i tot plegat, en menys de 15 anys, assimilats del tot en una sola nació."

B: "Què dius!! Això és inconcebible, ni 15 anys ni 15 mesos. No són una nació, perquè de nació només n'hi ha una ja des de fa 500 anys. Per tant, ens hem de carregar tot l'estatut amb contundència, i començar a pensar si modifiquem la Constitució per treure les competències que en el seu (mal) dia vam cedir. Si cedeixes amb el terme nació, s'arribaran a creure que ho són. Fixa't que ni tan sols parlen com nosaltres".

Entretant, no s'adonen que la mamella ja no raja, que l'han munyida tant que ja no en queda res. Ara els tocarà espavilar-se. Jo, si fos d'ells, miraria d'aprendre a espavilar-me sol.

divendres, 11 de desembre del 2009

Linux

Després d'haver permès l'entrada de no-sé-quants virus i altres espècies, vaig haver de demanar al soci J. que m'ajudés. Sembla que no va tenir més remei que instal·lar-me un ubuntu 9.10 perquè el windows petava sempre, i solemnement haig de dir que això del linux va de colló de mico. Ja feia servir firefox i openoffice, però el OS em feia més respecte. Doncs m'equivocava, va perfecte. No tinc res en contra del senyor Gates, però s'ha de dir que el seu sistema és força vulnerable, a banda de no ser gens senzill per a un usuari experimentat (que no expert). Potser sigui perquè els malparits desvagats no van contra el linux o el Mac, però el cas és que de moment, a can windows no cal anar-hi. Anava a encapçalar linux=xulin, però em temo que a en Màrius Serra se li regiraria l'estómac de veure-ho en titulars...

(la gent de softcatala.org està fent una gran feina en traduir programari a la nostra llengua i en popularitzar el programari lliure que sempre es pot trobar abans en català que el programari de pagament. Curiós,oi?)

divendres, 16 d’octubre del 2009

Paràbola de la piscina


A la piscina del gimnàs hi ha cinc carrers, delimitats per aquelles fileres de trossets de suro de coloraines. El del mig és el "carrer ràpid" segons consta en un rètol enganxat a la paret i que mira ben enfront al carrer del mig.

En aquest carrer ràpid hi neden al mateix temps diversos nedadors. Alguns d'aquests nedadors, expressament no volen deixar passar els nedadors més ràpids que ells, i els sotmeten al seu ritme, encara que sigui molt més lent. Cada 30 segons, coincidint amb l’acabament de la piscina i abans d’enfilar el retorn, és possible deixar passar algú, o no fer-ho. El nedador ràpid no pot avançar pel mateix carrer perquè respecta els altres nedadors que neden retornant en sentit contrari. Evita perjudicar als altres. Us recordo que estem al carrer més ràpid de la piscina, i que n'hi ha quatre més: dos que s’anomenen “carrer mig”, i els dos dels extrems que s’anomenen “carrers lents”. L’ocupació dels carrers és d’adscripció lliure i acaba sent força similar. Hi ha un monitor que, fins ara, no intervé per demanar als nedadors lents que deixin passar els més ràpids, o bé canviïn de carrer. Els nedadors ràpids sovint han de forçar el ritme per fer avançaments perillosos, o bé es veuen obligats a canviar d’estil, perquè avançar d’esquenes és un pèl complicat sense ulls al clatell.

Quin sentit té que els nedadors lents en un carril ràpid entorpeixin voluntàriament? Es deuen sentir poderosos en fer el que fan? Per què no volen de deixar-los passar i fixar-se com ho fan els més ràpids per tal de millorar? Per què obliguen als altres a anar més lents o a canviar d’estil?
Aquesta història és ben real, i us asseguro que no és gens esporàdica sinó més habitual del que es pot imaginar. Habitualment sóc dels més ràpids del carril ràpid. Un cop, un interpel·lat em va dir literalment que “si vols nedar ràpid ves-te’n al Club Natació Catalunya!!” . Tot això, que fa temps que dura, m'ha fet pensar en la seva translació a la política/societat del país:
- carrer ràpid (la nostra nació dins el primer món globalitzat),
- nedador lent (classe política actual- establishment),
- nedador ràpid (català amb desig de millorar i progressar)
- monitor (conjunt de la societat catalana).

El que caldria és que a Catalunya es donessin les condicions per impedir que ningú es vegi obligat a emigrar a altres piscines-països per poder evolucionar. Esperem que els monitors imposin aviat les regles de la lògica i el mèrit a la piscina-nació, per tal que no esdevingui un carril lent per als nostres fills. Els pares ja ho procurem.


dimecres, 14 d’octubre del 2009

Ara bé, que vol dir moro...


Diumenge a la tarda, vigília del Pilar. Marxem a Vic a passejar una estona i a menjar molt rebé a un restaurant que ha canviat de lloc. Ara és prop de la plaça en una casa espectacular restaurada. Deu ser un dels restaurants amb el nom més curt del món. Després de dinar, anem a donar un volt i com que cal donar-li el pit a la J. entrem a un interior d'illa (que diríem a Barcelona) on hi ha un gran parc. Estem una estoneta asseguts en un banc fent el fet. Al cap d'un moment uns nanos magrebís (moros, haguéssim dit a Barcelona, fa poc temps) que estaven amb llurs famílies en un extrem del parc, s'endinsen cap al mig amb una pilota de cuir. Són 5, entre 4 i 12 anys, tots magrebins. Durant un quart d'hora juguen un partidet, s'insulten, s'animen, xisclen,... tot exclussivament en català de Vic. Somriem. Quan sortim del parc, passem pel costat dels grans de les famílies dels nanos. Xerren exclusivament en àrab o amàzig, no ho sé diferenciar. Si fos espanyol m'hagués quedat preocupat.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Notes preparatòries:


1.- No m'agrada: la imatge d'una noia, descalça, asseguda al seient de l'acompanyant del cotxe, posant les plantes dels peus cap al vidre del parabrises.





2.- No ho entenc: els simbolets que trobem als interiors dels ascensors d'obrir / tancar portes. No es diferencien prou, com per fer-ne servir el botonet amb rapidesa, en els pocs segons que triguen a tancar-se les portes.






3.- No m'ho explico: per què tanta gent a Pisa i Florència, la setmana passada, portava el braç enguixat.

dimarts, 29 de setembre del 2009

La mare que els va...


Ahir al matí. Surto de casa abans de les vuit i quan sóc a punt de travessar el carrer per anar a la papereria del davant a comprar el diari, gairebé trepitjo un ratolí mort. A 3 minuts de Passeig de Gràcia-Avinguda Diagonal.

La primera reacció que tincs és de sorpresa i mig fàstic. Dic mig fàstic perquè era realment un ratolinet, petit petit. Si hagués estat una rata gran el fàstic m'hagués augmentat. Per molts esforços que hagin fet en Walt Disney i successors, no puc amb les rates. De carronyers urbanites no només hi ha les rates: coloms, gavines, gats, i recentment, fins i tot senglars. Però les rates (i força també els coloms, ho reconec), romanen en el meu imaginari de principal animal associat a la brutícia urbana.

La segona reacció és cagar-se en la mare que va matricular als responsables de neteja de la ciutat, en general, i concretament del barri.

Però, finalment, l'escena de l'animaló em retorna amb dolça melangia -que diu la cançó-, a les paraules del meu pare que ens deia a ma germana i a mi quan érem menuts: "ratolinets", "tolinets", o "meu tolí"... És ben estrany com dissociem paraules i imatges.

(Disculpeu la imatge, que a més a més no és la real: segueixo sense estar atent a fer la foto il·lustrativa amb el mòbil... No m'hagués guanyat la vida com a periodista, ja ho veig)

dilluns, 21 de setembre del 2009

Reconsagrats


A prop del centre de Barcelona (al meu centre: Passeig de Gràcia/Avinguda Diagonal, és a dir el que abans se'n deia el cinc d'oros o més recentment la plaça del llapis) hi podeu veure penjats als fanals, unes d'aquelles banderoles, que van posades per parelles.

Em van saltar a la vista unes que feien referència a l'obra de teatre Dos menos (Dos menys), que protagonitzen l'actor argentí Héctor Alterio i l'espanyol Pepe Sacristán al Teatre Poliorama. Dues coses em van sobtar.

1) A la banderola hi ha una llegenda d'aquelles que ressalten que diu "ocasió única!" i una altra que explica "per primera vegada junts!". Home!, vaig pensar, seria una ocasió única si fos la darrera ocasió que actuessin junts, no la primera, oi? Amb lo desconfiats que són la gent del teatre, de ben segur que no els faria cap gràcia saber que ja els estan donant per acabats, almenys com a parella.

2) a la banda baixa de l'anunci, apareixen, com sempre, les entitats públiques o privades que hi han donat suport. En el nostre cas i pel mateix ordre d'aparició d'esquerra a dreta:

TV3- Catalunya Ràdio- Ministerio de Cultura - Comunidad de Madrid- Servicaixa

La pregunta és: ¿Telemadrid i Radio Madrid (no sé si existeix, però m'hi jugaria un pèsol d'en Puyal que sí, encara que no es digui així...) donarien suport per exemple a en Joel Joan (per dir algú qualsevol) per fer una obra en català a Madrid?

Que el Ministerio faci el que fa amb els meus diners m'emprenya força, però que TV3 i Cat Ràdio facin promoció de figures (re)consagrades espanyoles, deixant de promocionar molta gent d'aquí, que comença sense cap suport: m'indigna. Si la gent de teatre diu "molta merda" per desitjar-se sort, a mi em venen ganes d'enviar-los "a cagar a la via"

dimecres, 16 de setembre del 2009

Reflexions de premsa (1)


Què tenen de comú en Quim Monzó, en Salvador Cardús, la Pilar Rahola, en Francesc-Marc Àlvaro, en Jordi Llavina i l'Anton Maria Espadaler i en Sergi Pàmies?

Que per ordre d'aparició, tots ells es podien llegir avui a LV.
Sí, ho he de confessar: avui he llegit LV.
Comprar-la mai de la vida. Però si te la regalen durant dos mesos i te la porten al quiosc del costat de casa, doncs no direm que no.
Un cop acabada de llegir (sincerament no esmerces molt més de temps que llegint l'AVUI), només em pregunto com seria un diari nacional amb totes aquestes plomes més les que encara són a l'AVUI (el mateix Cardús, Xavier Roig, Salvador Sostres, Enric Vila, Empar Moliner, Sebastià Alzamora, Hèctor López Bofill, Alfons López Tena, Ferran Sàez Mateu,... Bé i de l'altre (EP) només caldria repescar l'Espinàs, si és que encara hi escriu, que no ho sé, perquè ni regalat ni trobat al bar no tinc esma de llegir-lo, em cau de les mans.
Esperem com anirà la nova temporada de l'AVUI.
Reflexions interessants aquí: http://www.racocatala.cat/forums/fil/111875/petit-redisseny-a-lavui

dimarts, 15 de setembre del 2009

Fora contenidors !!



Fa dos estius vam tenir la sort la M. i jo de visitar unes setmanes el Japó. Diria que va ser el primer dia, passejant per Tokyo, que vam comprovar un fet estrany. Duiem a les mans una ampolla d'aigua de plàstic que gràcies a la calor ben aviat va ser buida. Quan va ser l'hora de llençar l'ampolla buida, vam comprovar amb sorpresa creixent, que no ho podíem fer per manca de papereres. Cap ni una. Durant 3 hores de caminada (i es poden fer molts metres caminant tres hores en una ciutat) no vam poder llençar l'ampolla. No recordo si duiem o no alguna bossa o motxilla per guardar l'ampolla fins que vam trobar una paperera, el que sí recordo és que de tant en tant vèiem algun turista i gent del país que anava igualment carretejant alguna altra ampolla. I com estava el terra de Tokyo? Perfectament net i polit.

Vivim a Barcelona. El nostre carrer deu ser el que té més quantitat de contenidors per metre linial de vorera. És el més brut del barri. Els contenidors no serveixen per llençar-hi bosses d'escombraries: són deixalleries de runes de les obres de reforma dels pisos del veïnat; contenidors de roba vella; substitutius dels contenidors de reciclatge; pipicans de dia i pipimen i pipiwomen de nit (passsejar amb la canalla el diumenge al matí és ofensiu, fastigós); lloc on s'hi apilen els mobles vells que no s'han baixat el dia de la setmana indicat,...

M'hi extendré pròximament, però la meva postura és clara: FORA CONTENIDORS!!! Amb menys contenidors tindrem una ciutat més neta. Òbviament les llumeneres que ens governen a Barcelona opinen el contrari: http://www.adn.es/local/barcelona/20090605/NWS-0147-Barcelona-contenidors-tindra-labast-model.html
Quina merda, i mai millor dit.

diumenge, 13 de setembre del 2009

Catalunya i el voleibol


Avui he gaudit d'allò més amb un partit que ha estat retransmès pel Canal 33: la final del torneig femení internacional de volei platja que s'ha jugat a Barcelona ( pista artificial a les Fonts de Montjuïc) entre les dues parelles brasileres números 1 i 2 del rànquing mundial. Un gran espectacle.

Però el que volia comentar-vos són alguns aspectes sociolingüístics (si és que podem dir-ho així) que he anat anotant durant la retransmissió. Abans del blog no ho hagués anotat...anem millorant.

El locutor de TV3 era en Xavier Bonastre, que sempre n'és el responsable, de retransmetre el voleibol. Quants anys fa que Bonastre és a TV3? Vint? Tots vint-i-sis? S'ha fet acompanyar d'una jugadora catalana, l'Ester Alcón (a la foto). És la millor jugadora que tenim, i a més a més és la primera jugadora del rànquing espanyol. Jo la recordo dels seus començaments en volei-pista amb el CNSabadell però d'això ja fa molts, molts anys. En Bonastre l'ha presentada com "la millor jugadora espanyola" i l'ha esmentada així com a "millor jugadora espanyola" una altra vegada durant la retransmissió. Així, els qui no la coneguin només sabran d'ella que és espanyola (segons Bonastre), però no d'on és, ni com és que parla un català força bo... Molt estrany.

Vaig al gra: l'Ester ha fet uns comentaris brillants, molt entenedors per als que no siguin molt coneixedors del volei, però suficientment detallistes pels qui som una mica experts d'aquest esport. Pel que fa al català comú li he anotat "errada", "capdavant", "davallada", és a dir, es veu una persona almenys una mica curosa amb el llenguatge. No li he escoltat cap atzagaiada gramatical. Molt bé. Quan feia referència al llenguatge esportiu, aquí la cosa derivava al catanyol o als castellà directament: "saque", "sacar", molt "d'aguante" (en el salt), "toquecito" (i ella mateixa ha dit que en el circuit l'anomenaven "touch"). Curiosament cap al final de la retransmissó, i davant la insistència d'en Bonastre d'anomenar servei al servei, l'Ester ja ha dit "servei" i fins i tot un "autorecolzament" perquè ha fet una traducció rapidíssima de "l'auto-apoiu" (recepció per sota del mateix jugador que ha fet el bloqueig un cop li ha superat la rematada amb un toc fluixet o finta) dit habitualment entre la gent del voleibol. En resum molt bé l'Alcón, amb els tics propis de la gent del seu esport.

En Bonastre no m'ha agradat. Comentaris massa evidents, algunes equivocacions , algunes expressions nefastes com "s'ha portat el gat a l'aigua", i algunes altres de més reeixides pel meu gust: "ha quedat amb un pam de nas" o "han quedat bocabadades". Rumiava que potser després de més de 20 anys a TV3 si els periodistes no n'han après més és perquè tenen una formació continua molt deficient, o bé estan massa acomodats (n'hem de dir així?). O ambdues coses.

Curiositats finals: l'estadi era ple de gom a gom. Unes 3500 persones escoltant un speaker de pista en espanyol (diria que amb accent sudamericà). Miraré d'assabentar-me si hi ha hagut subvencions de la Generalitat. Ja ho comentarem. Entre el punt i el proper servei sonava una música-ambient infernal. La publicitat estàtica també és digna de comentari: hi havia plafons de marques publicitàries i institucionals: la Federació espanyola, l'Ajuntament de Barcelona, un de la Secretaria de l'esport de la Generalitat amb el lema "l'esport mou Catalunya" molt ben col·locat en un còrner i que es veia molt bé per tele en cada servei. Però el més sorprenent ha estat el plafó que estava al centre de la pista, al lloc presidencial podríem dir, de la Federació internacional de volei (FIVB) que presentava el torneig, i que espero que es vegi bé en els resums dels tornejos que les federacions venen a les cadenes de TV de tot el món, on destacava la següent inscripció del lloc de celebració del torneig:

BARCELONA

-Catalunya-

M'he quedat content... Llàstima de no haver fet una foto. Espero millorar reflexos.

dissabte, 12 de setembre del 2009

Presentació

Editat: no m'agradava el que havia escrit a la presentació.