Cançó eliminativa

Transmesa a casa (apresa als anys 30 a la Noguera o el Segrià):

- A on sou?
- Qui hi ha?
- Us venim a convidar.
- A l'enterro de demà.
- A les vuit o a les nou enterrem el nostre bou.
- Pell de vaca, pell de bou.
- Veste'n tu que Déu no et vol.


Trobada a la xarxa:

Truc, truc, qui hi ha? Vos venim a convidar. Per l'enterro de demà. A les vuit o a les nou enterrem el nostre bou. Pell de vaca, pell de bou. Veste'n tu, que n'ets la més maca del món.

Reflexions de viatge/país

Els catalans ens movem sols.

Els espanyols només saben moure's en grup.

Saber anar sol per la vida és bo -et dona llibertat- i bon senyal: ets capaç de fer-ho.

Saber anar en grup per aquests móns de Déu pot ser bo, sobretot si l'objectiu va més enllà de la llibertat personal. La suma de petits sacrificis individuals en favor del grup pot ser molt positiva, per a perseguir un objectiu concret (no per mantenir-ho de per vida).

Aviam si n'aprenem d'un maleït cop.

MoLTa sORt !!

Fins avui em resistia.

Amb una sensació estranya, he esborrat de la meva llista d'adreces d'interès el blog de la "regis":







Molta sort allà on hagis anat a raure.

Andorra donarà suport a Catalunya

M'han arribat uns comentaris en to de sorpresa, però que jo (que no sóc un gran coneixedor de la realitat andorrana) trobo lògics i enraonats:

Els polítics/empresaris/banquers andorrans donarien suport a la causa catalana en arribar el moment de la independència.

Les raons serien:

- Oportunitats de negoci que s'obren en un nou i pròxim estat independent (p.ex noves infraestructures a construir i compartir-les).
- El reconeixement del nou estat impulsaria el coneixement d'Andorra arreu del món, com a petit veí independent del nou estat.
- La cultura comuna s'enfortiria sense que l'estat andorrà hagués de fer un sobre esforç en aquest capítol.
- Espanya té nul·la cultura d'esforç i de competitivitat, i això pot acabar d'encomanar-se a Andorra. Posar un petit estat emprenedor entremig seria beneficiós per ambdues parts.

Calen comentaris?

Us juro que la foto no està retocada. Està tirada per mi farà uns dos mesos, i fins ara no l'havia poguda extreure del mòbil. El panell s'acompanyava d'una tauleta on regalaven globus del PSC (PSOE) a la canalla.

El saló de la bandera espanyola

Ahir vam anar al Festival (sic) de la infància i la joventut de Barcelona. De franc, aviso.
Avui he llegit a l'ARA una publicitat a tota pàgina i no és gens fidel a la realitat.
Respecte a altres anys (també de franc, sóc neutral) hi ha un 50% d'atraccions menys. Algunes són reciclades, com els penosos arbres de Nadal de l'Ajuntament eco-piho que s'encenen a cops de pedalada. La Generalitat ha retallat molt, i es nota, els privats també. Hi ha menys estands i ningú no regala pràcticament res, quatre globus mal comptats i alguna gorra. Hi ha, però, una gran excepció a les retallades: l'Estat Espanyol.

Els estands de la Guàrdia Civil, la Policia Estatal i l'Ehèrçito Naçional són força més amples que els de l'any passat. Recordo que algú va protestar-hi per la seva presència sense massa ressò mediàtic. Nosaltres ens vam limitar a protestar simbòlicament penjant una llufa del cotxe de la GC (o era fa dos anys?). Ara, enmig de l'austeritat regnant, aclaparen. I se n'aprofiten. Els mossos de l'Ehèrçito aprofiten per pintar totes les galtes i fronts de la canalla amb un pintallavis tricolor roig-i-groc. Resultat, tot el "festival" (abans "saló") sembla una festa de celebració dels èxits de la roha. Amb subvenció de les institucions a les quals paguem els nostres impostos.

Rècord absolut: només 1h 45 minuts de presència, sense protestes de la canalla (gràcies a que era 28-D i que vam omplir de saló de llufes, novament)

PS. Opino amb una mica de coneixement de causa. Abans de portar-hi la canalla hi vaig treballar 2 anys en època d'estudiant...

Coses que m'emprenyen, moderadament (1)

A les ordres del col·legiat Fulanet Zutanet del col·legi ........... els equips presenten la següent alineació:

Per què "a les ordres"?

Un àrbitre no està jeràrquicament situat per sobre de ningú, ni té ningú a les seves ordres. Un àrbitre se situa al mig de dues parts que interactuen d'acord amb unes normes preestablertes i independents de l'àrbitre, el qual nomeś té la funció de vetllar que es compleixen, i només intervé si és estrictament necessari.

La frase té reminiscències franquistes i suposo que inconscients del vastament lloat Sr. Manel Vich, que fa anys i panys que de manera voluntària i desinteressada (d'alguna manera li deuen agrair, i ben fet que fan tots plegats) fa l'entradeta de tots els partits que el Barça juga a casa.

Miraré d'enviar alguna cosa a veure si ho podem canviar.

ehem, ehem

no m'ho crec ni jo, però...
algú ja ho deia!!

El temps passa

Avui mentre anava en moto m'he sorprès fent un gir a la dreta tot fent el senyal amb el braç esquerre aixecat, com m'havien ensenyat a l'autoescola, no com a la foto. Tot seguit m'he fotut a riure després de pensar en el conductor de darrera. Fa anys que no veig a cap motorista fer-ho. Em faig gran?

Tot seguit enfilo Rambla de Catalunya amunt i veig en Raimon (Pelegero i Sanchis) baixar per la zona central a molt bon ritme. Arribo a casa i en miro l'edat. Del 1940, com ma mare. Guanya en Raimon per excel·lent forma física, encara que jo ja signo estar com la mare. En Raimon no es fa gran.

Veiem un youtube del desendollat del Clapton. Duu unes ulleres de pasta rodones que li rellisquen tot sovint. Mirem l'edat i és del 1945!!! Espero que no es jubili. M'agradaria veure'l en directe abans de fer-me més gran

No salvarem el planeta

"Vine la festa dels súpers... i salvarem el planeta!!!"

Comencem per fer creure a la canalla el que no és.
La festa dels súpers no salvarà el planeta.
Reciclar no salva el planeta.
Per què no diem les coses pel seu nom?
El que cal és educació.
I per començar a educar cal que sapiguem les coses tal com són, no tal com voldríem que fossin.
I tot i així, potser no salvarem el planeta perquè cada cop som més gent i els que creixen volen consumir, perquè així els hem ensenyat.

No a la vaga

Ha de ser fotut estar tot el dia fent el mateix per obligació, no per vocació.

I si és en un entorn desagradable, com un polígon industrial, encara pitjor.

Comprenc, doncs, que hi hagi gent que per un dia li vingui de gust saltar-se la rutina. Respirar aires de llibertat. Quedar-se a casa i no anar a treballar, o fins i tot fotre al veí. Això es pot fer quan hi ha llibertat.

I de fet si hi ha sindicalistes, és perquè un cop alliberats poden fer, lliurement, tot lo que els rota.

Visca la llibertat!!
Avui treballo, tot pensant en perquè es catalans no tenim cap sindicat (cap, tampoc la Intersindical, ni la COS) que hagi estat capaç de plantar-se i dir avui que més enllà d'una vaga per una política laboral espanyola millor, el que cal és la Independència per tal de millorar les polítiques socials del país. Amb 22.000 milions d'euros més a l'any (3000 €/persona, i com a persona compten també tots els nens i avis), es podrien millorar moltes coses.

(Disculpeu la crueltat de la foto)

Palles electorals (2)

Enquesta pel 28-N a El País (d'ells).


- Guanya CiU folgadament. Interpretació: intent de desmotivació del votant ciuenc mandrós.

- Solidaritat i Rcat obtenen dos escons cadascun. Interpretació: intent de dispersió del vot independentista, i de retruc fomenta un duel entre els dos per tal de minar vot possible a CiU.

S'abandona tot intent de recuperació de vot tripartit. El donen per liquidat.

I ara una bravata meva: ningú s'espera que a més del transvasament dels descontents ercians a altres partits, hi haurà una gran irrupció de vot independentista amagat que dormia entre els abstencionistes, mentre que els unionistes no tenen cap motiu especial per anar a votar a unes eleccions que saben molt perdudes.

Peixetarians

Peixetarians= família catalana que per sopar com Déu mana, i a casa no sabem fer-ho d'una altra manera, només menja verdura i peix.

(Inspirat en una ocurrència de l'O.)

Errors

Camino cap a dinar amb el C. i escolto la conversa del davant:

"- No va ser un error, però n'estic penedit."

I penso jo, que hauria de ser:
"- Va ser un error, però n'he après i no n'estic penedit, sinó que m'ha servit per millorar..."


Fora de context: els independentistes continuem errant, i no ens queda massa temps per aprendre.

Indiferència

A la Plaça Revolució del barri de Gràcia de Barcelona hi ha una pintada, sobre una persiana metàl·lica, amb el dibuix de les banderes palestines i catalanes, i un text que diu, si fa no fa això:
"La teva indiferència és complicitat".

I penso, potser sí. Però, i la seva indiferència (dels palestins, cubans, bascos, saharauis, tibetans... vers la nostra causa), què és?

Periodisme públic

Avui al telenotícies de migdia de TeuveTré deien que l'huracà Katrina havia obert "bretxes" en els dics que protegien Nova Orleans.

Més tard a Beteuve, explicaven una recepta de "manetes de porc" (subtitulat).

Si tot això no es pagués amb els meus impostos no ho comentaria, però resulta que sí que es paga amb els meus impostos, i amb els teus, i els teus,....

(PAM! el mateix dia que escric això, llegeixo a la nit la paraula bretxa en el llibre "Regiment de la cosa pública" de Francesc Eiximenis, a càrrec de Josep Palomero, amb una excel·lent introducció de Lluís Brines. Ed. Bromera. Surto del llit i vaig cap al meu Pompeu. Hi és. De tota manera la paraula "esquerda" em segueix semblant la millor opció en aquest context, si no hagués traduït d'enlloc)

Més sociopolítica amateur

- La manifestació del 10-J va ser la segona manifestació més gran de la història del país (com a seguidor de Contrastant me'n ric de les xifres).

- L'important és que va ser la segona manifestació més gran, després de la mani contra Aznar, altrament dita No la Guerra (d'Irak, ves per on)

- Com que els anti-Aznar a Catalunya són el 90% de l'arc parlamentari (i part de l'estranger), era fàcil que la mani contra Aznar fos molt nombrosa.

- Ergo té molt de mèrit la segona posició (i fregant la primera) de la manifestació independentista del 10 de juliol, i reflecteix que la cosa va bé, com deia en Partal ahir , molt bé.

Palles electorals

- CiU és a tocar de la majoria absoluta (l'entorn m'ho diu).
- A l'establishment no li interessen les majories absolutes (a LV se li nota).
- Es pot desmotivar votants fent que "els seus" tinguin uns resultats tan bons a les enquestes que "no calgui" anar a votar-los (LV avui).
- Democràcia Catalana pot ser usada per l'establishment per debilitar una rotunda victòria de CiU i , a la vegada, podria ser utilitzada per CiU per assegurar que cap dels seus votants es quedi a casa perquè la victòria rotunda estigui pressumptament assegurada. Interessant.
- Em preocupen els 10-15 possibles diputats electes d'UDC.

Gràcies Josep Lluís

En aquests moments, crec que és de justícia agrair-li al Sr. Vice-president la sibil·lina estratègia, de situar al capdavant de la Generalitat un rival per tal desacreditar-lo i de retruc enfonsar al partit espanyol al qual pertany.

[Mode per-què-no off]

Després

Després d'això d'avui, i d'allò d'ahir, ja ho tinc clar. Ja sé el que cal fer. Vull dormir amb la consciència tranquil·la. Cada dia. Hi ha molta feina a fer, i molt encoratjadora. Som-hi!!

Preparats, llestos,...

Aviam si disparen el tret de sortida.

Aix, aquests veïns...

Els no-nacionalistes fent no-esport-i-política:

"Porque más que un equipo, somos un país"
(Anunci a la tele de cerveses Cruzcampo)

Trad. ("perquè més enllà d'un equip -de futbol-, som un país")

Aprenguem-ne

Les eleccions del Barça com a aprenentatge.

No sé si en Rosell (¿per què tothom ho pronuncia a la castellana i no amb 's' sonora?) és unionista. El que sí em sembla clar és que és el candidat de l'stablishment. I aquí, l'stablishment ens està donant una lliçó d'unitat.

Si volem guanyar altres batalles, la unitat és imprescindible, com a mitjà.

Endevinalla

"Catalunya ha de deixar de ser el territori del no, de les prohibicions i les sancions, i ha de tornar a ser terra de llibertats"

¿qui ha dit aquesta frase, i en referència a què?

ILP?

Elisenda Paluzié i Uriel Bertran.

La majoria potser no els coneix. Jo sí. M'agrada na Paluzié (Degana de la Facultat d'Economia i Empresa). Respecto molt la gent que es postula independentista desacomplexadament. Avui al migdia, tots dos eren darrera una tauleta de càmping d'1 metre d'ample per 1/2 metre de fons, gairebé al costat del monument al President Macià de la Plaça de Catalunya del Cap i Casal.

Se suposava que havien de recollir les signatures dels voluntaris a fer de fedataris de la ILP pel referèndum, si és que ho vaig entendre bé. Hi anàvem predisposats. Però hem girat cua. Això no és seriós. Una tauleta de càmping per la independència del meu país! Que m'avisin quan vagi de debò. I que d'una vegada per totes es deixin de voluntaris. Qui vulgui ser-hi que pagui 300€, i deixem-nos de jocs florals. Jo pago les primeres per posar-hi una carpa. No vull que en Noctas acabi tenint raó...

Buscant en RM desesperadament

Dimarts 11 de maig de 2010 (19 h).

A l'Abacus més gran de Barcelona, situat al carrer de Còrsega, una marreca em diu:
- "Aquest (sic) no el tenim. Només tenim música infantil i alguna cosa (sic) en català".

Botiga de discos al xamfrà de Rosselló amb Enric Granados:
- "Ho sento, no el tinc."

Botiga de discos enclotada (Jazz Messenger) a Rambla Catalunya/Provença:
"En lloguer".

Botiga de discos a Travessera de Gràcia entre el carrer Gran i Torrent de l'Olla:
- "No" (movent el cap)

Arribo a casa.

Iahiiiiiiiii

Quan el segon de l'esquerra la va dinyar, fa un parell de dies, vaig entendre el sentiment que els pares devien tenir fa 35 anys, salvant les distàncies.

Salut i Independència.

la pròxima?

Després de comprovar com les "victoria" de tota la vida, les dues darreres temporades van fer furor entre modernetes ungla-roges i fauna pasta-lupa diversa (fins i tot a l'hivern!!), vaig comentar, en conya, que ja només faltava que tornessin a posar-se de moda les "camping".

I mira. Ja hi som.

Si tu no hi vas, potser tenim sort i no tornen

Vist a unes banderoles del carrer de Balmes


Irrepetible (id.)
De nuevo en Barcelona (un altre cop a Barcelona)
4 únicas semanas (només 4 setmanes)



Recordo que aquests farsants s'anunciaven fa mesos així:


"ocasión única!" (ocasió única)
"por primera vez juntos" (per primer cop junts)

Això no és publicitat, ans el contrari (cliqueu la imatge)

Això no és un joc

No m'agraden els jocs d'atzar. Quan de nano jugava amb els daus al mentider, si amb els amics hi jugàvem peles, em començava a posar nerviós fins que ho deixava córrer. Sí, ja sé que el secret és jugar com si fossin fitxes, però jo preferia no jugar, i això que en aquella època era molt competitiu. Pel pòquer, ni posar-m'hi.

No entenc per què els mitjans de comunicació públics tracten com un "servei públic" donar cada dia els resultats dels cecs, la 6/49, el trio, el rasca-rasca o el que sigui. No dic que s'hagin de prohibir. Si hi ha prohibicions, les màfies se n'aprofitarien, d'acord, però d'aquí a fer-ne exhibició, em sembla una pocasoltada. Hi ha un canal públic espanyol que quan fa futbol anglès, demana que trametis un sms a un número per guanyar 5000 euros em sembla que són. Sense haver d'encertar res, ni cap altre esquer. A sac. Pur joc d'atzar, i sense vergonya. Enmig d'un partit de futbol que pot mirar la canalla!! Què collons els estem ensenyant? Que és així com es guanyen els calers? Em sembla fortíssim. No tinc ni idea si a països més civilitzats passa el mateix. Probablement, sí. Sempre hi ha un mercat.

M'entristeix molt, cada cop que veig entrar gent gran als Bingos.

Massa tastaolletes

Fins fa poc, ser un tastaolletes ho trobava un avantatge, gairebé una virtut lligada a l'adaptabilitat, a la flexibilitat per mirar el món. D'un temps ençà, en el meu cas, ho percebo com una molèstia que m'incita a la dispersió.

Envejo els creadors, col·leccionistes o alguns científics, concentrats en les seves obres, segells, monedes, llibres o col·leccions de papallones. Poden canviar les coses al seu voltant, però a ells res no els afecta.

Tastar de tot, massa, t'impedeix de fer, crear. I s'ha de passar per la vida, aprofitant el talent que tinguis, per fer alguna cosa, no només per tastar-ne moltes. Envejo la gent creativa, però també la "pràctica" que deixa coses tangibles. Tot això no hauria d'estar renyit amb admirar els qui exposen idees que et fan rumiar.

Va de líders

Els líders, ¿neixen o es fan?

I els líders d'una nació, ¿quan és que decideixen de liderar-la?

¿Com és que decideix un advocat, un esportista, un periodista, un historiador o un empresari,... que el millor que pot fer per la seva nació no és ser només un advocat respectat, un esportista triomfador, un historiador influent, un periodista bon comunicador, o el més triomfador empresari, sinó que decideix de traspassar la línia?

Fa anys vaig sentir-li dir a la Imma Mayol la frase "...perquè nosaltres, com a professionals de la política que som ..." . Sense cap rubor. Gairebé vomito. I d'aquí ens ve el mal.

Amb tot, ¿estem preparats per acceptar, que persones públiques que no són "professionals de la política", es llencin a liderar projectes polítics? Tant de bo. Els necessitem.

Gràcies al futbol

Dimecres passat. Gairebé és mitjanit. Acabo de mirar el partit del Barça per la tele. Tinc l'adrenalina sobreeixint. Em fico al llit, la M. i la J. dormen. Agafo el sudoku de la Nekane Igande del dia. El difícil, sempre.

Fa temps que no puc llegir gaire al llit. Un sudoku a l'hora de rendir-me m'ajuda a concentrar l'atenció, i que la ment no divagui innecessàriament, just el que necessito per endormiscar-me.

Normalment, a aquesta hora, no l'acabo (o no l'acabem, si el fem a quatre neurones) gairebé mai. Avui me l'he cruspit en un quart d'hora. Gràcies al futbol.

Camina, ruc !

La darrera collonada de l'Ajuntament del cap i casal:

A les voreres de la ciutat hi ha uns plafons amb vidres a banda i banda, de 2 metres d'alt per 1 d'amplada. Serveixen per posar-hi publicitat, ja sigui de companyies privades, o bé propaganda de la institució que entre tots paguem.

A l'Avinguda Diagonal se'ns informa que "Barcelona amb la conducció ecosostenible. Si vas a prop, ves-hi a peu." No és literal, sóc fatal recordant cites exactes, però el sentit és ben bé el que transcric. Llàstima de foto (Carlos, no hi ha manera...)

Definitivament, es pensen que som idiotes. Crec que ja s'ho trobaran aviat.



PS. Eufòric: acabo d'aconseguir d'editar correctament la lletra del post de la paràbola, que se'm resistia. Era d'allò més fàcil però calia seguir una lògica que, ara ho veig, em costava copsar-la.
Et fan suprimir un format per tal de poder modificar-lo, no es pot modificar directament.
Veig metàfores arreu. Per canviar les coses ja no n'hi ha prou amb retocs, primer s'ha de fer foc nou amb tot i aleshores començar de zero.

Discuteixen sobre el mateix

Em comença a fer l'efecte que el motiu de l'etern ajornament de la decisió final sobre l'estatutet, és que entre la Facció A i la Facció B del seu Tribunal Constitucional, estan discutint quina és la millor manera de fotre'ns, i és clar, tothom vol tenir la raó:

Traduït:

A: "És millor que no els tombem del tot l'estatut, que dissimulem, i així si seguim amb l'espoliació fiscal (el finançament ja no cal tombar-lo perquè se'ns han avançat amb la LOFCA), la immigració que els hem fet arribar a sac en poc temps, la invasió de mass media castellans amb la TDT, i tot plegat, en menys de 15 anys, assimilats del tot en una sola nació."

B: "Què dius!! Això és inconcebible, ni 15 anys ni 15 mesos. No són una nació, perquè de nació només n'hi ha una ja des de fa 500 anys. Per tant, ens hem de carregar tot l'estatut amb contundència, i començar a pensar si modifiquem la Constitució per treure les competències que en el seu (mal) dia vam cedir. Si cedeixes amb el terme nació, s'arribaran a creure que ho són. Fixa't que ni tan sols parlen com nosaltres".

Entretant, no s'adonen que la mamella ja no raja, que l'han munyida tant que ja no en queda res. Ara els tocarà espavilar-se. Jo, si fos d'ells, miraria d'aprendre a espavilar-me sol.

Linux

Després d'haver permès l'entrada de no-sé-quants virus i altres espècies, vaig haver de demanar al soci J. que m'ajudés. Sembla que no va tenir més remei que instal·lar-me un ubuntu 9.10 perquè el windows petava sempre, i solemnement haig de dir que això del linux va de colló de mico. Ja feia servir firefox i openoffice, però el OS em feia més respecte. Doncs m'equivocava, va perfecte. No tinc res en contra del senyor Gates, però s'ha de dir que el seu sistema és força vulnerable, a banda de no ser gens senzill per a un usuari experimentat (que no expert). Potser sigui perquè els malparits desvagats no van contra el linux o el Mac, però el cas és que de moment, a can windows no cal anar-hi. Anava a encapçalar linux=xulin, però em temo que a en Màrius Serra se li regiraria l'estómac de veure-ho en titulars...

(la gent de softcatala.org està fent una gran feina en traduir programari a la nostra llengua i en popularitzar el programari lliure que sempre es pot trobar abans en català que el programari de pagament. Curiós,oi?)

Paràbola de la piscina

A la piscina del gimnàs hi ha cinc carrers, delimitats per aquelles fileres de trossets de suro de coloraines. El del mig és el "carrer ràpid" segons consta en un rètol enganxat a la paret i que mira ben enfront al carrer del mig.

En aquest carrer ràpid hi neden al mateix temps diversos nedadors. Alguns d'aquests nedadors, expressament no volen deixar passar els nedadors més ràpids que ells, i els sotmeten al seu ritme, encara que sigui molt més lent. Cada 30 segons, coincidint amb l’acabament de la piscina i abans d’enfilar el retorn, és possible deixar passar algú, o no fer-ho. El nedador ràpid no pot avançar pel mateix carrer perquè respecta els altres nedadors que neden retornant en sentit contrari. Evita perjudicar als altres. Us recordo que estem al carrer més ràpid de la piscina, i que n'hi ha quatre més: dos que s’anomenen “carrer mig”, i els dos dels extrems que s’anomenen “carrers lents”. L’ocupació dels carrers és d’adscripció lliure i acaba sent força similar. Hi ha un monitor que, fins ara, no intervé per demanar als nedadors lents que deixin passar els més ràpids, o bé canviïn de carrer. Els nedadors ràpids sovint han de forçar el ritme per fer avançaments perillosos, o bé es veuen obligats a canviar d’estil, perquè avançar d’esquenes és un pèl complicat sense ulls al clatell.

Quin sentit té que els nedadors lents en un carril ràpid entorpeixin voluntàriament? Es deuen sentir poderosos en fer el que fan? Per què no volen de deixar-los passar i fixar-se com ho fan els més ràpids per tal de millorar? Per què obliguen als altres a anar més lents o a canviar d’estil?
Aquesta història és ben real, i us asseguro que no és gens esporàdica sinó més habitual del que es pot imaginar. Habitualment sóc dels més ràpids del carril ràpid. Un cop, un interpel·lat em va dir literalment que “si vols nedar ràpid ves-te’n al Club Natació Catalunya!!” . Tot això, que fa temps que dura, m'ha fet pensar en la seva translació a la política/societat del país:
- carrer ràpid (la nostra nació dins el primer món globalitzat),
- nedador lent (classe política actual- establishment),
- nedador ràpid (català amb desig de millorar i progressar)
- monitor (conjunt de la societat catalana).

El que caldria és que a Catalunya es donessin les condicions per impedir que ningú es vegi obligat a emigrar a altres piscines-països per poder evolucionar. Esperem que els monitors imposin aviat les regles de la lògica i el mèrit a la piscina-nació, per tal que no esdevingui un carril lent per als nostres fills. Els pares ja ho procurem.

Ara bé, que vol dir moro...

Diumenge a la tarda, vigília del Pilar. Marxem a Vic a passejar una estona i a menjar molt rebé a un restaurant que ha canviat de lloc. Ara és prop de la plaça en una casa espectacular restaurada. Deu ser un dels restaurants amb el nom més curt del món. Després de dinar, anem a donar un volt i com que cal donar-li el pit a la J. entrem a un interior d'illa (que diríem a Barcelona) on hi ha un gran parc. Estem una estoneta asseguts en un banc fent el fet. Al cap d'un moment uns nanos magrebís (moros, haguéssim dit a Barcelona, fa poc temps) que estaven amb llurs famílies en un extrem del parc, s'endinsen cap al mig amb una pilota de cuir. Són 5, entre 4 i 12 anys, tots magrebins. Durant un quart d'hora juguen un partidet, s'insulten, s'animen, xisclen,... tot exclussivament en català de Vic. Somriem. Quan sortim del parc, passem pel costat dels grans de les famílies dels nanos. Xerren exclusivament en àrab o amàzig, no ho sé diferenciar. Si fos espanyol m'hagués quedat preocupat.

Notes preparatòries:

1.- No m'agrada: la imatge d'una noia, descalça, asseguda al seient de l'acompanyant del cotxe, posant les plantes dels peus cap al vidre del parabrises.





2.- No ho entenc: els simbolets que trobem als interiors dels ascensors d'obrir / tancar portes. No es diferencien prou, com per fer-ne servir el botonet amb rapidesa, en els pocs segons que triguen a tancar-se les portes.






3.- No m'ho explico: per què tanta gent a Pisa i Florència, la setmana passada, portava el braç enguixat.

La mare que els va...

Ahir al matí. Surto de casa abans de les vuit i quan sóc a punt de travessar el carrer per anar a la papereria del davant a comprar el diari, gairebé trepitjo un ratolí mort. A 3 minuts de Passeig de Gràcia-Avinguda Diagonal.

La primera reacció que tincs és de sorpresa i mig fàstic. Dic mig fàstic perquè era realment un ratolinet, petit petit. Si hagués estat una rata gran el fàstic m'hagués augmentat. Per molts esforços que hagin fet en Walt Disney i successors, no puc amb les rates. De carronyers urbanites no només hi ha les rates: coloms, gavines, gats, i recentment, fins i tot senglars. Però les rates (i força també els coloms, ho reconec), romanen en el meu imaginari de principal animal associat a la brutícia urbana.

La segona reacció és cagar-se en la mare que va matricular als responsables de neteja de la ciutat, en general, i concretament del barri.

Però, finalment, l'escena de l'animaló em retorna amb dolça melangia -que diu la cançó-, a les paraules del meu pare que ens deia a ma germana i a mi quan érem menuts: "ratolinets", "tolinets", o "meu tolí"... És ben estrany com dissociem paraules i imatges.

(Disculpeu la imatge, que a més a més no és la real: segueixo sense estar atent a fer la foto il·lustrativa amb el mòbil... No m'hagués guanyat la vida com a periodista, ja ho veig)

Reconsagrats

A prop del centre de Barcelona (al meu centre: Passeig de Gràcia/Avinguda Diagonal, és a dir el que abans se'n deia el cinc d'oros o més recentment la plaça del llapis) hi podeu veure penjats als fanals, unes d'aquelles banderoles, que van posades per parelles.

Em van saltar a la vista unes que feien referència a l'obra de teatre Dos menos (Dos menys), que protagonitzen l'actor argentí Héctor Alterio i l'espanyol Pepe Sacristán al Teatre Poliorama. Dues coses em van sobtar.

1) A la banderola hi ha una llegenda d'aquelles que ressalten que diu "ocasió única!" i una altra que explica "per primera vegada junts!". Home!, vaig pensar, seria una ocasió única si fos la darrera ocasió que actuessin junts, no la primera, oi? Amb lo desconfiats que són la gent del teatre, de ben segur que no els faria cap gràcia saber que ja els estan donant per acabats, almenys com a parella.

2) a la banda baixa de l'anunci, apareixen, com sempre, les entitats públiques o privades que hi han donat suport. En el nostre cas i pel mateix ordre d'aparició d'esquerra a dreta:

TV3- Catalunya Ràdio- Ministerio de Cultura - Comunidad de Madrid- Servicaixa

La pregunta és: ¿Telemadrid i Radio Madrid (no sé si existeix, però m'hi jugaria un pèsol d'en Puyal que sí, encara que no es digui així...) donarien suport per exemple a en Joel Joan (per dir algú qualsevol) per fer una obra en català a Madrid?

Que el Ministerio faci el que fa amb els meus diners m'emprenya força, però que TV3 i Cat Ràdio facin promoció de figures (re)consagrades espanyoles, deixant de promocionar molta gent d'aquí, que comença sense cap suport: m'indigna. Si la gent de teatre diu "molta merda" per desitjar-se sort, a mi em venen ganes d'enviar-los "a cagar a la via"

Reflexions de premsa (1)

Què tenen de comú en Quim Monzó, en Salvador Cardús, la Pilar Rahola, en Francesc-Marc Àlvaro, en Jordi Llavina i l'Anton Maria Espadaler i en Sergi Pàmies?

Que per ordre d'aparició, tots ells es podien llegir avui a LV.
Sí, ho he de confessar: avui he llegit LV.
Comprar-la mai de la vida. Però si te la regalen durant dos mesos i te la porten al quiosc del costat de casa, doncs no direm que no.
Un cop acabada de llegir (sincerament no esmerces molt més de temps que llegint l'AVUI), només em pregunto com seria un diari nacional amb totes aquestes plomes més les que encara són a l'AVUI (el mateix Cardús, Xavier Roig, Salvador Sostres, Enric Vila, Empar Moliner, Sebastià Alzamora, Hèctor López Bofill, Alfons López Tena, Ferran Sàez Mateu,... Bé i de l'altre (EP) només caldria repescar l'Espinàs, si és que encara hi escriu, que no ho sé, perquè ni regalat ni trobat al bar no tinc esma de llegir-lo, em cau de les mans.
Esperem com anirà la nova temporada de l'AVUI.
Reflexions interessants aquí: http://www.racocatala.cat/forums/fil/111875/petit-redisseny-a-lavui

Fora contenidors !!

Fa dos estius vam tenir la sort la M. i jo de visitar unes setmanes el Japó. Diria que va ser el primer dia, passejant per Tokyo, que vam comprovar un fet estrany. Duiem a les mans una ampolla d'aigua de plàstic que gràcies a la calor ben aviat va ser buida. Quan va ser l'hora de llençar l'ampolla buida, vam comprovar amb sorpresa creixent, que no ho podíem fer per manca de papereres. Cap ni una. Durant 3 hores de caminada (i es poden fer molts metres caminant tres hores en una ciutat) no vam poder llençar l'ampolla. No recordo si duiem o no alguna bossa o motxilla per guardar l'ampolla fins que vam trobar una paperera, el que sí recordo és que de tant en tant vèiem algun turista i gent del país que anava igualment carretejant alguna altra ampolla. I com estava el terra de Tokyo? Perfectament net i polit.

Vivim a Barcelona. El nostre carrer deu ser el que té més quantitat de contenidors per metre linial de vorera. És el més brut del barri. Els contenidors no serveixen per llençar-hi bosses d'escombraries: són deixalleries de runes de les obres de reforma dels pisos del veïnat; contenidors de roba vella; substitutius dels contenidors de reciclatge; pipicans de dia i pipimen i pipiwomen de nit (passsejar amb la canalla el diumenge al matí és ofensiu, fastigós); lloc on s'hi apilen els mobles vells que no s'han baixat el dia de la setmana indicat,...

M'hi extendré pròximament, però la meva postura és clara: FORA CONTENIDORS!!! Amb menys contenidors tindrem una ciutat més neta. Òbviament les llumeneres que ens governen a Barcelona opinen el contrari: http://www.adn.es/local/barcelona/20090605/NWS-0147-Barcelona-contenidors-tindra-labast-model.html
Quina merda, i mai millor dit.

Catalunya i el voleibol

Avui he gaudit d'allò més amb un partit que ha estat retransmès pel Canal 33: la final del torneig femení internacional de volei platja que s'ha jugat a Barcelona ( pista artificial a les Fonts de Montjuïc) entre les dues parelles brasileres números 1 i 2 del rànquing mundial. Un gran espectacle.

Però el que volia comentar-vos són alguns aspectes sociolingüístics (si és que podem dir-ho així) que he anat anotant durant la retransmissió. Abans del blog no ho hagués anotat...anem millorant.

El locutor de TV3 era en Xavier Bonastre, que sempre n'és el responsable, de retransmetre el voleibol. Quants anys fa que Bonastre és a TV3? Vint? Tots vint-i-sis? S'ha fet acompanyar d'una jugadora catalana, l'Ester Alcón (a la foto). És la millor jugadora que tenim, i a més a més és la primera jugadora del rànquing espanyol. Jo la recordo dels seus començaments en volei-pista amb el CNSabadell però d'això ja fa molts, molts anys. En Bonastre l'ha presentada com "la millor jugadora espanyola" i l'ha esmentada així com a "millor jugadora espanyola" una altra vegada durant la retransmissió. Així, els qui no la coneguin només sabran d'ella que és espanyola (segons Bonastre), però no d'on és, ni com és que parla un català força bo... Molt estrany.

Vaig al gra: l'Ester ha fet uns comentaris brillants, molt entenedors per als que no siguin molt coneixedors del volei, però suficientment detallistes pels qui som una mica experts d'aquest esport. Pel que fa al català comú li he anotat "errada", "capdavant", "davallada", és a dir, es veu una persona almenys una mica curosa amb el llenguatge. No li he escoltat cap atzagaiada gramatical. Molt bé. Quan feia referència al llenguatge esportiu, aquí la cosa derivava al catanyol o als castellà directament: "saque", "sacar", molt "d'aguante" (en el salt), "toquecito" (i ella mateixa ha dit que en el circuit l'anomenaven "touch"). Curiosament cap al final de la retransmissó, i davant la insistència d'en Bonastre d'anomenar servei al servei, l'Ester ja ha dit "servei" i fins i tot un "autorecolzament" perquè ha fet una traducció rapidíssima de "l'auto-apoiu" (recepció per sota del mateix jugador que ha fet el bloqueig un cop li ha superat la rematada amb un toc fluixet o finta) dit habitualment entre la gent del voleibol. En resum molt bé l'Alcón, amb els tics propis de la gent del seu esport.

En Bonastre no m'ha agradat. Comentaris massa evidents, algunes equivocacions , algunes expressions nefastes com "s'ha portat el gat a l'aigua", i algunes altres de més reeixides pel meu gust: "ha quedat amb un pam de nas" o "han quedat bocabadades". Rumiava que potser després de més de 20 anys a TV3 si els periodistes no n'han après més és perquè tenen una formació continua molt deficient, o bé estan massa acomodats (n'hem de dir així?). O ambdues coses.

Curiositats finals: l'estadi era ple de gom a gom. Unes 3500 persones escoltant un speaker de pista en espanyol (diria que amb accent sudamericà). Miraré d'assabentar-me si hi ha hagut subvencions de la Generalitat. Ja ho comentarem. Entre el punt i el proper servei sonava una música-ambient infernal. La publicitat estàtica també és digna de comentari: hi havia plafons de marques publicitàries i institucionals: la Federació espanyola, l'Ajuntament de Barcelona, un de la Secretaria de l'esport de la Generalitat amb el lema "l'esport mou Catalunya" molt ben col·locat en un còrner i que es veia molt bé per tele en cada servei. Però el més sorprenent ha estat el plafó que estava al centre de la pista, al lloc presidencial podríem dir, de la Federació internacional de volei (FIVB) que presentava el torneig, i que espero que es vegi bé en els resums dels tornejos que les federacions venen a les cadenes de TV de tot el món, on destacava la següent inscripció del lloc de celebració del torneig:

BARCELONA

-Catalunya-

M'he quedat content... Llàstima de no haver fet una foto. Espero millorar reflexos.

Presentació

Editat: no m'agradava el que havia escrit a la presentació.